La lloba que fou

La lloba que fou, una narració independent inserida en la voluminosa novel·la gòtica El vaixell fantasma (1837-1839), de Frederick Marryat, combina magistralment tots els elements de sensació de la literatura de l’home-llop: homicidis atroços, sexe infamant o aberrant, potències elementals, diabolisme, malediccions, blasfèmies, sinistres cultes ancestrals, profanacions de sepultures, antropofàgia... Marryat fa un pas més enllà situant la malignitat i la destructivitat de l’home-llop no en la faceta lupina sinó en l’humana, i amb aquest gir La lloba que fou esdevé en el punt de partida d’una línea literària (il·lustrada, entre d’altres, per Charles Baudelaire, Jack London, Hermann Hessse, Boris Vian o Ursula LeGuin) que utilitza el llop com a figura simbòlica o emblemàtica.
A l’assaig introductori, el narrador i assagista Emili Olcina situa La lloba que fou dins del doble context de les llegendes i la mitologia, i de la història literària.