|
«Déu meu, qui és aquest Schiller, aquest agitador de cors? ¡Te escric perquè estic espantat!» Amb aquestes paraules el poeta Samuel Coleridge es dirigia al seu amic Robert Southey en una carta el 1784, després d'haver passat una fosca tarda de novembre llegint Die Ràuber (Els bandits) de Schiller. Una convulsió semblant va experimentar també Lord Byron a la seva infantesa, quan va llegir L'al·lucinat (Der Geisterseher), tal com li ho recordava en una carta el 1817 al seu editor John Murray: «quan era petit... mai no em passejava per St. Mark's a la llum de la lluna sense pensar-hi».
Mai no traduïda fins ara a cap llengua hispànica, L'al·lucinat se'ns apareix com una obra estranya. Publicada per primera vegada a la revista «Talia» el 1787, està estructurada en dues parts molt diferenciades. Mentre que la primera participa de les característiques pròpies de la novel·la gòtica de terror, la segona manté quelcom de l'estructura habitual en la literatura de l'època: relat epistolar, to didàctic, intent de perfeccionar l'ésser humà, profunditat filosòfica, i aquesta constant posta en qüestió a què és sotmès el relat.
Johan Christoph Friedrich von Schiller nasqué a Marbach am Neckar el 1759 i morí a Weimar el 1805. Fill d'un modest cirurgià militar, va cursar estudis de medicina. Amic personal de Goethe i Herder, és autor, a més de les obres esmentades, de Don Karlos (1857), Wallenstein (1798-99), Cartes sobre l'educació estètica de l'home (1795) i nombrosos drames històrics. |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
